Un desig per l'Any 2012 (PROU CRISI)

Bé, ja estem al 2012.
Ahir a la nit a les 23:59h tothom o casi tothom estava impacient, amb els seus dotze grans de raïm, per fer les tradicionals "campanades" i poder entrar al 2012 amb bon peu i alegría, però no tots estàvem amb grans de raïm per fer les campanades ni tots vam tindre un plat a taula.
En aquestes dates, no sé perquè, no puc evitar pensar en la gent que realment no té res de res. Passant des de la gent que està al carrer perquè son vagabunds des de fa anys fins a les families que als anys 80 celebraven les campanades i ara ténen un parell de xiquets i ténen el pis embargat, la dona a l'atur i l'home de la casa sense feina i sense cap mena d'ingrés a la familia.
A aquestes families em refereixo. Families que han de fingir que tot va bé, perquè els nens puguin creure que "no són tant desgraciats" fingir que estàn bé i que podràn fer un sopar exel.lent, quan en realitat cada vegada que la gent els hi desitja un bon any a ells els hi plora el cor per dintre, perquè tant ell com ella porten més d'un any a l'atur i no els volen a cap empresa, no ténen cap mena d'ajuda econòmica i aviat es quedaràn sense llar.
Ja no saben com explicar als seus propis fills que s'han de dutxar amb aigua freda.

 Està clar que la crisi ja fa temps que s'ha intalat en moltes llars espanyoles, però ara mateix en moltes cases, en moltes families tot penja d'un fil i tot és desesperació, per això és tant difícil tindre un Bon any nou quan no pots pagar la hipotèca o el lloguer i t'han tallat el telèfon i l'aigua.
Quan uns pares de familia desesperats intenten tirar endavant als seus fills. 
A mi se m'encongeix el cor de sapiguer fets reals d'una mare contant monedes per poder comprar menjar pels seus fills (dos nens) Una mare que fa quatre anys podía comprar menjar perfectament, una mare que arribava a final de més (justeta, però hi arribava) que podia pagar el lloguer del pis i tant ella com el seu home trevallaven.

Aquesta pot ser una de les infinites històries reals que passen cada dia al nostre voltant.
Molta gent, més de la que ens pensem ho està passant molt malament, perquè com he dit, molt gent calla i fingeix, per aparentar que està bé, per no fer patir a la gent que estima. Quan en realitat potser porten un dia o dos sense menjar.

Estem parlant de casos totalment reals, alguna gent ho explica, altres s'enfonsen, i molts tiren endavant tapant els problemes amb orgull sense demanar ajuda a ningú (molta gent tampoc té a ningú) i esque si tot el teu voltant està en crisi a qui demanes ajuda?

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Familias/hundidas/crisis/elpepusocdmg/20091025elpdmgrep_1/Tes

Aquest article de "El País" explica alguns casos de gent totalment desesperada, gent consumida per la crisi.
L'article és de l'any 2009, per tant us podeu imaginar com poden estar ara mateix les coses...
Amb tot això no vull fer veure la cara dolenta d'aquest any, simplement vull que consti que hi ha molta gent que no ha pogut fer les campanades, ni ha pogut somriure.
És molt tipic i tòpic desitjar unes bones festes i un bon any i pensar que estarem tots entaulats i feliços, però també m'agradaria que penséssim en aquesta gent, perquè és gent real, gent molt propera, gent de la que casi ningú avui parlarà.
Avui es parlarà dels diners que es va gastar la gent ahir, de les campanades a la Puerta del Sol, dels dotze grans de raïm, de que "hem anat una mica més escurats" de les tradicions de cada país, etc...
però ningú entrarà a casa d'aquestes persones a posar un plat a taula i donar-los una feina i una forta abraçada, per tant jo si que ho vull fer.
Dedicat a tota aquesta gent que ho està passant malament, tota aquesta gent que ahir en contes de riure va plorar, que en contes de menjar raïm va veure com s'el mejaven i que mai perden l'esperança.
Aquest desig és per tots ells:

BON ANY 2012